Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/383

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
382
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
 

Oh, sí! Jo vull, un jorn, en un lloc isolat,
sobre un tossal de boscos i prades circumdat,
tenir-hi un sostre humil i una font d'aigua viva
que, en esmunyir-se, tota generosa i plantiva,
nodreixi mon verger i abeuri mon ramat.
I allà, del món i totes ses bregues oblidat,
lluny del superb enuig i de les festes vanes,
viure com han viscut, en èpoques llunyanes,
en camps de Babilònia, els pares dels humans
quin nom als altars omple els nostres fastos sants.
I tenir fills, i amics, i una esposa exemplar,
i anar, sempre amb un llibre, de l'una a l'altra part,
i, sense cap desfici, recança ni temor,
gaudir una pau tan dolça que res no fos millor.

Dolça melancolia! Missatgera gentil,
deessa tutelar de tot indret tranquil!
Tu saps, amb insensible llangor plena d'encant,
prendre l'amic dels camps i fer-lo ton amant
quan, eixint al capvespre de les pregones balmes,
travessa a passes lentes les valls gerdes i calmes
i veu que el cel colora la flama del crepuscle
i el dia mor, dels monts llunyans damunt el muscle.
En sa contemplació pensativa i callada
s'asseu, damunt del pit la testa decantada,
i contempla als seus peus, en el líquid atzur
del riu, que s'allargassa com ell, tranquil i pur,
reflectir-se la riba, i els arbres, i els teulats,
i els núvols ponentins, de porpra coronats.
I esguarda vora seu, de sobte redreçades,
les divines figures, amb tant d'amor plorades,
que en immortal corrua emplenen sa memòria:
Júlia, l'amant afable, caiguda en plena glòria;
Clarissa, beutat santa en qui respira el cel,
exempta de dolor, i d'odis, i de fel,
que sense plany sofreix, i mor, i no murmura;
Clementina adorada, celestial i pura,
que enmig de les rigors d'una injusta maisó
conserva la innocència en perdre la raó.