Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/385

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
384
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
 

XV

Sovint el malaurat pensa deixar la vida.
L'esperança cruel a persistir el convida.
Dins la tenda el soldat, més que en la pau, somnia
en el lleure i les danses, els festins i l'aimia.
El bon pagès, al camp, bo i conduint l'arada,
ja veu plens els guarets d'una abundosa anyada.
Mes ai, és lluny de mi la càndida esperança:
tot mostra al meu entorn un deix de malaurança.
Jorns amargs, nits amargues, més amargues encara!
Cada instant un novell patiment em depara,
i arreu, en la meva ànima i en les meves dolors,
el dolç nom de Licoris, ma vergonya, mos plors.
Oh, Licoris ingrata, avesada a fingir!
Com poguéreu trair-me, jo que tant us amí?
([Com heu pogut donar-vos a aquest joc tan afrós
amb un cor que només bategava per vós?
Mes, perdoneu-la, amics; que mai els vostres blasmes
del meu traspàs l'acusin i menys de sos sarcasmes;
que mai per causa meva son cor sia ferit;
que mai per ultratjar-la mon nom pugui ésser dit.
Els amics m'eren cars i amaven ma presència;
ara vull estar sol i els tracto amb displicència.
I si algun se m'acosta fa un moviment d'esglai
i em guaita i dubta, com si no m'hagués vist mai.
És aquest el company del venturós desfici,
als juvenils esplais, com ells, sempre propici,
ubriac de festins, de versos, de beutat?
Son front morent i pàl·lid, d'enutjos ombrejat,
és com el front del vell que al pas dels anys s'inclina,
del vell que fatalment cap al no-res camina.
Jo sé bé prou, Licoris, que m'ha jaquit la sort
d'ençà que no m'estimes i que em voldries mort!
Ja he viscut prou, amics; ma ruta és terminada;
cada hora m'és un jorn, cada jorn una anyada.
En un dia envelleixen els amants dissortats.
Amics, que mai no fóssiu de l'amor captivats!