Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/386

APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES

386

 

Ell fa rodar les hores encara amb més llestesa,
i, com el temps, ens posa arrugues la tristesa.

Què, Gal·lus, què! ¿La sort arran del teu bressol
obrí als teus joves passos la tomba, d'un revol?
Quan ja ma sort hauré sofert d'una vegada,
del benfactor Leteu la riba desitjada
m'oferirà un refugi i uns cobricels molt verds:
allà els jocs i les danses; allà els màgics concerts,
i la fresca naiade dins ses grutes de molsa
lliscant per entre flors, malencònica i dolça.
Allà mai la beutat no plora son encant;
allà mai no menteix, car ama i és constant.
Allà els cors són feliços i unànims els anhels,
els gaudis perdurables i els juraments fidels.
Què dic? Si això és l'amor tranquil, sense turments,
l'amor sense perjuris i sense juraments!

Veniu a aconhortar-me, amables heroïnes!
Oh, Leteu, deixa'm veure llurs morades divines!
Dóna'm la pau i dóna'm l'oblit dels meus turments!
Fes perdre al fons del fons de tes aigües dorments
el bell nom de Licoris, ma dolor, mos ultratges!...
Qui sap si un jorn també, per dins dels teus boscatges,
Licoris, quan sos ulls seran plens de foscor,
vindrà, tota plorosa, cercant el meu amor,
i em dirà que l'Estígia l'ha tornada sincera,
que amb mi tan sols des d'ara vol mostrar-se encisera,
que cent cops, recordant el nostre amor d'ahir,
ha vist com sense el meu son cor sembla morir...

Licoris als meus ulls no serà ja formosa!
Mes... Oh, bella Licoris, amant perfidiosa!
Si tu haguessis volgut, ple de sa fe ton cor,
amb tu, Gal·lus, hauria viscut i hauria mort.