XXVI
......................................................
Si ells no són feliços, qui podrà ser feliç?
Quin mortal, insensible a la felicitat,
pot enyorar la seva mesquina llibertat
si dels amants un jorn fou pres en les cadenes?
Llurs plaers són ben dolços i dolces són llurs penes,
i, enc que ells no posseeixin això que en diuen béns,
tenen secretes joies, humils divertiments;
tenen esguards, sospirs alats, frases divines;
tenen paraules blanes que semblen infantines.
El món al llur entorn és bell i s’entendreix.
El cel riu a la terra; i la terra floreix.
Aretusa discorre més pura i més formosa;
Filomena és més tendra, més clara i amorosa;
Cloris embauma els aires; el cel és més brillant;
fins en els llocs més àrids Tempè els somriu davant.
Tot a llurs ulls és pur com llur ànima és pura;
llur sojorn és més bell que tota la Natura.
La gruta, lloc propici a llurs més bells instants,
és d’any en any un temple honorat dels amants.
Oh, ribes del Penée! Oh, valls i praderies
que l’Amor ha poblat d’antigues fantasies!
Oh, bosquets d’Anio! Oh, florit ombradis!
Oh, llocs que tan amaren les nimfes del Lirís!
I, sobretot, Vancluse, refugi benestant
que em veres llangorós en braços de l’amant,
de besos i de fulles i garlandes voltat,
oblidant tot el món i del món oblidat...
Aquells que sols coneixen la trista indiferència
i planyen el qui sent l’amorosa dolència
creuen que en benaurança i en gaudis m’han vençut:
ells no han més que existit; sols l’amant ha viscut.
