Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/408

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
407
 

XXXVI

Oh, el feixuc esclavatge i els forçosos afanys!
Oh, el veure, en la més bella florida dels meus anys,
flotar mos jorns, teixits d’anhels i malaurances,
en un flux i reflux de dols i d'esperances!

Sovint, las d’ésser esclau i las de l’avorrida
beguda d’aquest calze amarg que en diuen vida;
las del menyspreu dels necis davant la parvedat,
mos ulls cerquen la fossa, mon asil esperat.
Jo somric a la mort voluntària i segura;
ploro i voldria rompre la humanal lligadura;
el fer re que en mon pit ha de clavar-se, ja
brilla als meus ulls i trem a dins la meva mà.
Mes tost el cor em parla i el glavi torna enrera:
mos pares, mos amics, l’avenir que m’espera,
mos escrits imperfectes... car l’home temorós
es volta als propis ulls d’un vel especiós,
i, encara que al més negre destí sia junyida,
s’abraça, amb un abraç frenètic, a la vida
i va a cercar ben lluny, abans que per morir,
un pretext qualsevulla per viure i per sofrir.
Ell ha sofert, i encara sofreix, i orb d’esperança,
amb penes i treballs, cap a la Mort s’atansa;
mes la Mort, de tot mal guariment infal·lible,
li sembla un mal novell, de tots el més terrible.