Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/409

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
408
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
 

XXXVII. La llàntia

Vaig jurar a la infidel d’amar-la amb tot fervor
i ella em jurava ensems un eternal amor.
Oh, llàntia! Tu sentires el nostre jurament!
Doncs ara uns altres braços l’estrenyen follament,
i al nou amant li diu que l’ama, i fins li jura,
i tu n’ets testimoni; i tu la saps perjura.

Oh, llàntia nocturna! Astre car a l’amor!
Des ta presó de vidre, dessobre la fredor
del marbre, feies llum damunt nostres tendreses,
oh, tu, sol testimoni de mil ubriagueses!
Mes, ai!, com tu minvava son amor insegur
i a l’últim s’apagava, com t’apagaves tu!
Amb tu els bells juraments de sa boca encisera
ben d’hora s’esvaïren com una lleu fumera.
Jo he vist com vora el llit feies vetllar tos focs
per servar mos amors i aclarir nostres jocs.
I tu no t’apagaves, davant sa iniquitat!
I ara el gaudi il·lumines d’un rival odiat!
Sens fe com ella i falsa, tu pots ser avui encara
pel seu amant novell ço que per mi suara,
i mostrar a son esguard, quan el giri vers ella,
com és pèrfida i com, al mateix temps, és bella.

—Digues, de què m’acuses, poeta malastruc?
Per tal de conservar-te-la, he fet tot quan jo puc.
En sos forfets mateixos els meus ulls l’han seguida
tant com ses mans geloses m’han conservat la vida.
Ahir mateix semblava presa de llanguiment
i arrossegava amb pena son pas i son accent.
El dia s’aclucava; mon flam de nou lluí.
Recordo que, en ficar-se al llit, ella et va dir:
—Mon cos és abatut de súbites llangors:
d’un somni llarg i cast implora les dolçors...—
L’abraces, tu; parteixes; ella sembla dormir.
Però, tot just ets fora, la porta es toma a obrir
i apareix cautelós un jove adolescent,