Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/410

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
409
 

desconegut per mi fins en aquell moment.
Ella li diu, llavores, trèmula i favorable:
—Oh, no! deixeu-me, aneu’s-en, que massa sóc culpable!—
I, mentre així li parla, li va estenent el braç.
A la beutat s'atansa el jove, pas a pas.
Les dues boques pèrfides, de sobte, són unides
i els besos entrellacen dues llengües humides.
Jo sento com es besen. Amb una mà el traïdor
les corbes li amanyaga del pit, amb fruïció.
Els plecs del lli cobreixen el seu lasciu coratge
i m'impedeixen veure com ella et causa ultratge.
Al fi, però, malgrat qualques combats rebels,
enlaire van dispersos els tapissos i els vels
i àdhuc el lli flotant, sa defensa darrera,
lliurant-la al seu furor i als seus ulls tota entera.
Sos flancs ardents ofrenen l’alabastre més pur
—lliri, eben, coral, roses, venes d’atzur—
tal com altres vegades me l’havies mostrada,
de sa nuditat sola embellida i ornada,
quan vostres nits volaven, quan el flonjo coixí
la veia deixondir-se uns cops, altres dormir;
quan els teus crits vantaven amb goig ma complacència,
entant que ella, rient, blasmava ma presència.
Oh, si la veu que avui em dóna el déu d’amor
me l’hagués dada ahir, que el creia en ton favor!
Jo volia reptar-la, culpar-la del teu mal;
jo volia apel·lar-la perversa, criminal.
Per veure si en son pit profà s’hi desvetllava
un arrepentiment, de sobte m’agitava
i, amb gran espeternec, de la metxa cremant
desfeia en mil espumes la flama crepitant.
Pàl·lida i tremolosa, l’esguard vers mi dreçà
i amb una veu agònica: —Oh, grans déus —exclamà—.
No ho veus? Quan tos desitjós acallen mos murmuris
hi ha encara eix testimoni que compta mos perjuris.—
I s’esmunyí; mes ell, reprenent-la en son braç,
l’estreny més fort i crida: —No, no l’apaguis pas!—
Ella forceja i fuig; sota el buf de sa boca,
debades llengoteja mon flam: ella el sufoca,
amb fúria escometent-lo, fins que, d’un buf potent,