Estances
Plora ma vida sens conhort
quan faig esment d'aquesta mort
que se m'ha endut tota esperança.
Sos ulls recordo, que el meu seny
deien esclau de llur domeny,
i ja, sens ella, el viure em cansa.
Quan era viva prop de mi
jo era més fort que tot destí;
res no vencia mon coratge.
Paranys, menaces i quefers,
ciutats i pobles estrangers,
tot m'era dolç davant sa imatge.
A onsevulla que jo fos,
mai son record no em fou boirós;
mos ulls no veien sinó ella.
A cops de fletxa el déu alat
gravà en mon cor el seu retrat
i era mon tot la dolça bella.
Jo li volia dir el turment
del meu amor impacient
que m'ha costat penes sens nombre;
però la mort m'ha decebut;
el mal pel bé m'és advingut
i del seu cos sols en tinc l'ombra.
Oh, Cel, que ens poses sempre esculls!
¿Qui hauria dit que sos bells ulls
—aquells que em feien dolça guerra!—
i que sa boca, front i mans
que encara em lliguen com abans,
ara no fossin més que terra?
