Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/425

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
424
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
 

Ai, ¿a on és son dolç parlar,
son lleu trepig, son bell mirar;
son riure on és, que em féu aprendre
ço que és l’amor? Ah, dolç refús,
dolços desdenys! Ja no sou pus,
ja no sou més que un poc de cendra!

¿A on anà l’alta beutat
aquell abril insospitat
que altre d'igual no se’n veuria?
La llum del cel era en son front;
tan perfeta era que en el món
massa restar-hi no podia.

Com si seguir degués son pas,
no m’atuïa son traspàs.
Ara amb les mans els astres toca,
i jo, que visc, no tinc sinó
que son bell nom per ma dolor,
que tan suau és a ma boca...

Mes jo la sento dia i nit,
objecte car al meu sentit,
com quan la veia, viva i clara;
i ni l’absència ni la mort
no han de llevar-me son record
del pensament, on viu encara.

Si exempt d’error jo hagués estat,
quan vàreig prendre comiat
de sa gentil, vivent figura,
pel seu parlar, més dolç encar
que de costum, pel seu esguard
que relluïa ultra mesura,

i pel bleixar pregon del si
jo hauria vist que deia així:
—Sadolla’t bé de mon visatge
si és que algun cop mogué ton pas;
ací mai més ja no em veuràs:
me’n vaig a fer un llarg viatge...—