Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/426

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
425
 

I hauria fet en totes parts
un agombol dels seus esguards
per nodrir l'ànima exhaurida
i llargament péixer mon cor;
però jamai, per ma dissort,
l’hora crudel fou pressentida.

Ara només visc de neguit
i la recança omple mon pit.
De passions estranyes presa,
als meus enuigs no poso vel.
Tu, que m'esguardes des del cel,
guaita ma pobra vida fesa!

Allà on volà ton esperit,
allà on el Bé no és desmentit,
de res del món cobdiciosa,
ets lliure, entant que jo en presó.
¿No és cosa fora de raó
que sols tu siguis venturosa?

Per què la mort no és sempre igual?
Si jo he per tu sofert el mal
tu em deus quelcom de ta llum pura;
mes, ja el mortal lligam romput,
tu sola el bé te n’has endut
deixant-me a mi la desventura.

Quan més atreies son esguard,
sol has deixat el teu Ronsard
—tan prest al Cel te n’ets tomada!—,
perdent color, gràcia i beutat
com una flor en son bell esclat
que viu només una jornada.

Tan bé em tancaves, en finar,
tot argument novell d’amar,
així com tota nova empresa,
que tot per mi ja és sense encant
i, fora tu, tot el restant
no és més que enuig i mesquinesa.