Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/436

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
435
 

Isolament



A dalt de la muntanya i a l’ombra d’un vell roure,
llavors que el sol tramunta, m’assento tristament.
El meu esguard, erràtic, vola damunt les planes,
damunt les vastes planes esteses als meus peus.

Enllà mormola el riu d’escumejants onades
que, serpejant, dins l’ombra llunyana es va perdent.
Damunt l’estany de plata les aigües adormides
en elles reflecteixen l’ull trèmul d’un estel.

Al cim de tot d'aquestes ombrívoles boscúries
posa el crepuscle, encara, son últim raig daurat,
i el vaporós vaixell de la nocturna Dea
flota en el mar sens ones de l’horitzó llunyà.

Del gòtic campanar s’eleva, entant, el místic
toc d’Àngelus, que vibra dins l'hora vesperal.
Els vianants es paren i les campanes rústiques
confonen amb les últimes remors llur toc pausat.

Mes, l’ànima al paisatge indiferent, no sents
al seu davant ni encís ni menys adoració.
Veig la terra i em sembla talment una ombra errívola;
el sol que escalfa els vius no és pas el sol dels morts.

De l'una a l’altra banda eixamplo en va la vista,
de Nord a Sud, d’on neix fins on s’amaga el sol;
segueixo tots els punts de la planúria immensa
i dic: la benaurança no m’espera, ai!, enlloc.

¿Què em diuen eixes valls, palaus i humils tuguris
que pels meus ulls ansiosos no tenen cap encant?
Rocams, i rius, i boscos, i solituds volgudes;
si us manca sols un Ser tot despoblat serà!