Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/437

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
436
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
 

Si el sol per un lloc neix per altre lloc declina,
i amb ull indiferent contemplo jo el seu curs.
¿Què importa que en un cel trist o radiant s'elevi
0 es pongui el sol? Dels dies res esperar-ne puc.

I encara que pogués seguir sa llarga ruta
veient dessota meu la buidor i els deserts,
jo no desitjo res de tot el que ell aclara;
jo no demano res a l'immens Univers.

Mes, ¿potser més enllà dels límits de sa esfera,
on el sol veritable aclareix altres cels
—si jo pogués deixar mon cos damunt la terra—
sorgiria als meus ulls el que encén mon anhel?

Allà, m'embriagaria de l'aigua cobejada;
allà, retrobaria l'esperança i l'amor
i aquest bé idealitzat que tota ànima anhela
i que encara en la terra no l'expressa cap nom.

Si jo pogués, endut pel carro de l'aurora,
vague encant dels meus somnis, venir fins on ets tu!
En la terra d'exili, per què jo resto encara?
Entre la terra i jo no hi ha res de comú.

Quan les fulles dels arbres cauen damunt les prades
el vent les arrabassa, furiós, de les afraus;
i jo sóc consemblant a la fulla marcida:
endueu's-em també, oh vents desenfrenats!