Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/453

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La reincidència


Estort, per fi, de l'amorosa lluita,
torna al meu cor malmès la dolça pau,
lentament madurada, com la fruita
que aguanta vents i pluges, fins que cau.

¿Qui sap, però, qui sap el jorn novell
quin bé o quin mal obscurament amaga,
si, no ben closa encar l'última llaga,
d'una altra llaga sentiré el flagell?

Així, cercant d'uns negres ulls l'oblit,
mon feble cor de nou ha sucumbit
—oh vans propòsits que l'atzar desvia!—

al sobtat encanteri d'uns ulls blaus,
d'unes fèrvides mans, d'uns ulls suaus...
Poc ha durat la pau que em prometia!