Un ocell
En un prat de nues albes,
m'arredosso, vora el riu.
El matí d'hivern, geliu,
em deixava les mans balbes.
De l'herbam m'ajec damunt
—no tinc, ara, millor jaça—,
sento, prop, el riu que passa;
veig un núvol, cel amunt.
El meu cos es reconforta
sota el bes quiet del sol.
Quina pau al meu redol!
La natura sembla morta.
Mes, quelcom ara he sentit,
com un brusc esquinç de l'aire:
en una alba, molt enlaire,
hi ha un ocell petit, petit.
Si em mogués, com fugiria
de l'ensurt! Però no em moc:
resto immòbil com un roc.
Quina bella companyia!
Amb els ulls el vaig seguint:
mou el cap, espolsa l'ala;
—cap poder del món no eixala
el seu pur i lliure instint.
Ara, amb ràpida volada,
salta a un altre branquinyol;
ara fa, per a ell tot sol,
una breu, dolça cantada.
Ara fuig, fuig cel enllà
i el meu goig amb ell se'n vola;
trem la branca i resta sola;
jo faig adéu, amb la mà.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/55
Aquesta pàgina ha estat validada.
54
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
