Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/97

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


L'íntima elegia

Esposa, ja el meu vers és com una ala
cansada de volar. Si encara prova
d'aixecar el vol, ¿serà potser per caure
extenuada i reposar per sempre?

Damunt les ones, una estela efímera
deixa la nau. Així mateix, la ruta
ja llarga dels meus dies és marcada
per un seguici d'incomptables versos.
Ja dels més vells s'esborra la memòria
com de la nau la blanca ratlla trèmula
mentre ella avança pels camins de l'aigua.

Ha estat mon vers talment com la carculla
oberta i amatent, que recollia
les veus de fora i les de dins, salvant-les
del perill de l'oblit que el temps comporta;
fragments de vida conservant encara
l'emoció del bell instant de néixer.

Oh, miracle diví de la paraula!
Para l'orella i sentiràs com bleixa
mon cor al fons de cada vers, oh, dona!
Si ara els llegeixo de bell nou, diria
que revisc mon passat. ¿No hi sents, llunyana,
una veu insistent, com la salmòdia
d'un pobre mendicant? És la pregària
del cor adolescent que invoca el dia
en què l'amor prefigurat en somnis
esdevingui real. ¿No sents, encara,
com un brunzir d'inquietants abelles
en un jardí primaveral? Escolta:
és l'aleteig dels madrigals que envolten
la flor gentil de les amigues. Ara
mon vers, de sobte, dolçament sospira
com per la joia d'una descoberta:
és quan mos ulls adelerats trobaven