Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


en tu la idea convertida en forma,
el viarany que duu a la font tranquil·la
on el romeu assedegat s'atura.
I, ara, ¿no sents la meva veu que vibra
com la campana repicant a festa?
És que tu vens al meu casal, oh, dona!,
fruita madura que les mans esperen,
i s'unifica a ta llaor mon càntic
que et nimba el front d'una corona lírica.
I ara, recordes?, el meu cant ressona
més fort encara, com un epinici,
per l'orgull inefable d'ésser pare
i completar la trinitat domèstica.
Tota ma vida en el meu vers perdura.

També les veus exteriors es mesclen
en el meu cant. La canviant Natura
hi canta en rims on el meu cor buidava
el pur encís de contemplar-la. Posa
l'orella ran de la carculla: l'aigua
i el vent hi són. ¿No hi sents l'oreig que bressa
les fulles tendres del pollanc, de l'àlber?
¿No hi sents l'oratge que solleva amb fúria
el llom marí i abat el pi feréstec?
¿No hi sents, pausat com una lletania,
el sangloteig del fontinyol?, ¿la pluja
caient damunt la clivellada terra?,
¿el riu que brum?, ¿el cascadeig que porta
la neu feta aigua de les altes cimes?
¿No hi sents, enmig de tantes veus disperses,
l'eco que torna, com una ressaca,
el crit llançat al cor de l'espelunca?
No hi sents del rossinyol la flauta màgica?,
l'ocelleria que el bon temps festeja?

També el meu vers el pas del temps recorda:
hi són presents les notes expressives
de cada estació: la primavera,
l'estiu i la tardor foren el símbol
de cada etapa ja viscuda; foren