el marc propici d'aquells cants... Mes, ara,
l'hivern tan sols podrà rimar amb la vida
dels nostres cors emmusteïts, que el senten
com un senyal d'acabament. El cicle
de l'any es repeteix; la primavera
espera el trànsit de l'hivern que, sota
les neus, prepara les vinents collites;
tornen les flors, tornen els fruits i sempre
el món reneix; la jovenesa torna.
El nostre hivern, però, què ens pot prometre?
Els jorns passats no tornaran; el cicle
del nostre viure té un sol curs; darrera
l'hivern que ve tota esperança és vana;
tot, ací baix, fineix amb ell, oh dona!
Sóc com l'ocell que s'arrauleix i calla;
massa he cantat perquè ara m'abelleixi
cantar l'hivern, que és una trista cosa.
Fer-lo aturar voldria!, i si aquest gaudi
no m'és donat, l'esperaré en silenci.
Ara el meu vers reposa com una ala.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
