Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/44

Ègloga

És l'hora de la sesta. Del sol al bes ardent
s’adorm l’illa de Lesbos. Les fèrvides cigales
modulen, persistentes, son cant d’enervament
i els oronells estenen pel blau del cel les ales.

És l’hora de la sesta. La mar té un lleu panteig
brillant a la carícia solar. Hora ferventa
de llum i de quietud. La calma somnolenta
plana damunt les terres, sens un alè d’oreig.

Per entre el verd dels arbres riuen, mateix que infants,
els fruits madurs. Els blats, en una pau suprema,
beuen el sol. Les vinyes de pàmpols radiants
diuen, encar llunyana, la festa de la vrêma.

...Vora del riu sonor la prada esmaragdina.
Sesteja sota els arbres el bell, doble ramat
de cabres i d’ovelles. A l’ombra d’una alzina
s’és adormida Cloe; Dafnis se n’ha adonat.

Cloe té encara als dits la flauta melodiosa
que ara mateix tocava: ja el cant s’és extingit.
S’acosta an ella Dafnis amb l’ànima commosa
i al seu davant se para, guaitant-la embadalit:

—Oh, com t’has dat al somni per la calor del dia!
Oh com ets bella, Cloe, i ets dolça de mirar!
Tan a prop teu com sóc tu no ho saps pas que hi sia,
i ara que tu no ho veus te puc ben contemplar.

»Oh els teus cabells que són daurats com blat madur,
com una garba d’or sobre la prada estesa!
Oh els braços nus, perfets, i el pit que és també nu
I es mou acompassat amb tanta placidesa.