Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/45

»Oh les rosades pomes del teu semblant gentil!
Oh els ulls de mar, dolcíssims, d'amor tothora encesos!
Oh les cireres roges dels llavis plens de besos,
dels llavis que em besaren un dematí d'Abril!

»Recordo: guanyí a Dòrcon l'aposta: en recompensa
tu em vas besar, oh abella de verinós fibló!
Des d'aquell bes que em daves és foc la meva pensa
que em fa neguit; i sempre desitjo un nou petó.

»Mes, ara dorm tranquil·la; jo no et vull pas besar
car m'és novella cosa l'encant de contemplar-te
dormint aixís. Un bes podria despertar-te
i aquest meu goig, amiga, fóra de poc durar...

»Oh pèrfides cigales! Pareu els vostres cants!
Sembla que us esforceu per desvetllar l'aimia!
I aquests crestats, què tossen? Veniu, llops udolants,
i feu que prompte callin: si no es desvetllaria.—

Damunt les herbes Cloe segueix dormint encara.
Son pit desnú panteja, suau. Un raig de llum
els seus cabells aurèola, besant la seva cara,
i el seu respir a Dafnis li apar un dolç perfum.

Un oronell, maligne, seguint una cigala,
profana l'alta calma de l'aire lluminós;
passant per sobre Cloe toca el seu rostre amb l'ala
i cau, per sort, l'insecte dins el seu pit gonflós.

Cloe s'és despertada; fuig l'oronell ardit;
Dafnis esclata a riure i ella se'n meravella:
—De què tant riure, Dafnis!— I a l'ombra del seu pit
comença la cigala, de nou, sa cantarella.

Oh, com s'esvera Cloe d'aquest ensurt, i crida
mentre la guaita Dafnis i amb més delícia riu!
Cabres i ovelles alcen la testa encuriosida
guaitant els dos pastors. Dafnis a Cloe diu: