Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/8

PRÒLEG

7

 

1

 Quan apareixen déuis menors, és que l'Olimp es consolida,escrivia Joan Estelrich al seu magnífic pròleg a l'antologia de poemes de Joan Arús El dolç repòs, de 1927. Efectivament, el poeta Joan Arús aparegué, des del seu primer llibre de versos, de 1914, com una estrella menor —voluntàriament menor, podríem dir— de la plèiade de poetes nascuts en el darrer decenni del segle passat i formats en els temps de les primeres efervescències noucentistes, és a dir, J. V. Foix, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Joaquim Folguera, Joan Salvat-Papasseit, Clementina Arderiu, Marià Manent i Joan Oliver, entre d'altres. En el benentès que l'adjectiu menor aplicat a un poeta no comporta cap judici de valor, sinó que, simplement, al·ludeix al fet que les seves ambicions i els seus designis són força més limitats que en els casos dels poetes anomenats majors; perquè, naturalment, en la consecució dels seus objectius limitats un poeta menor pot ser tan eficaç i brillant com qualsevol poeta major en els seus.
 Ara bé, una literatura no es fa només amb poetes —o novel·listes— caps de brot. Una literatura amb cara i ulls no es pot sustentar sobre mitja dotzena de pilars genials: necessita, sobretot, un coixí ben nodrit d'autors no tan genials que els donin base i que creïn un ventall de lectors tan diversificat com sigui possible, el qual al seu torn esdevindrà un planter també divers de futurs escriptors. És això, més que no pas la màgica aparició de tres o quatre genis, el que contribueix a la normalitat i la continuïtat d'una literatura: Quan apareixen déus menors, és que l'Olimp es consolida. I és aquesta normalitat el que pretenia aconseguir entre nosaltres el Noucentisme, el moviment en què el jove Arús s'enrolava entusiastament. Una normalitat que es va assolir en una part considerable, però que, amb el daltabaix de la guerra, no es va poder consolidar.
 El paper de Joan Arús en una literatura normal hauria estat, doncs, el de contribuir a una ampliació del ventall d'alternatives estètiques, amb la consegüent ampliació i saludable especialització de públic lector. En definitiva, si es vol, el de propiciar un escambell per a obres torrejants com les d'un Foix o un Riba. Però el malfat de la història d'aquest