Mes, en la realitat exterior humana, no es pas així com se sol produir el cant parlat, perquè la humanitat sembla un gran mirall fet a troços, i cada troç, bo i essent tot un mirall, te'l reflexe particular de la seva situació. El poeta-músic amb intensitat equilibrada d'abdós elements, es una raresa; i lo que més se troba són poetes i músics qui van cadascú per son camí.
Però la indentitat de generació ideal no podent ésser oblidada, la poesia i la música van cercant-se fins a ajuntar-se, i llavores brolla una obra mixta i generalment desproporcionada, que val sobre tot per la una o per l'altra. I encare us diré que, generalment, quan la poesia i la música s'ajunten, es aquesta que interessa més als que escolten. Serà perquè amb la dilatació musical de les sílabes i amb la major intensitat dels tons, la atenció massa entretinguda's distrèu del valor ideal de la paraula i perd l'esma del sentit de la frase? Serà perquè, actuant la música més directa an el sentiment, la acció indirecta de la idea al travers de la paraula ne val naturalment de menys, com succeiria amb dos imans posats a desigual distancia o en desiguals condicions d'intermediació respecte al passiu acer? Jo no ho sé; però lo cert es que amb tot i que induptablement la paraula cantada es essencialment poesia, una cançó val sobre tot per la tonada, i 'l drama musical per la música.
Sembla com si'l músic sols cerqués la poesia per apoderar-se del sentiment inicial que la ha inspirada, i traient-lo enrera, donar-li un desenrotllo propi musical, deixant les paraules buides, esmortuides, convertides en pauta, i no res més, de la concepció musical.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/111
Aquesta pàgina ha estat revisada.
