Per això dèu succeir que, quan la poesia es molt forta, definitiva per sí, se resisteix an aquesta descomposició, i derrota la deria del músic; per això dèu ésser que'ls músics han fugit instintivament de fer cantar les mes grans paraules de la Divina Comedia, i que'ls que s'han atrevit amb les de Shakespeare hagin sortit tant mal parats de la empresa; i que sols s'avinguin el músic i un gran poeta en aquelles obres que aquest ha escrites amb un ja ben marcat intent musical, com ho són moltes escenes del Faust de Goethe i la lletra de tants himnes i cançons que'l poeta dona evidentment com obra inacabada pera que'l músic vingui a fer-la complerta. I aquesta meteixa abdicació tant freqüent, acaba de fer semblar que (salvant lo que hi hauria a meditar sobre'l cant litúrgic i la cançó popular) la situació d'inferioritat de la poesia en la seva unió amb la música, sia una mena de llei d'estètica artística.
Un gros exemple d'això, per lo compendiós, es el vostre Wagner. Jo penso que Wagner fou sobre tot un gran músic, i que per això les seves obres interessen tant i tant, fins en fragments sentits sols musicalment i fòra de tota escena. N'hi ha prou amb dir: això són les remors del bosc, això es un chor de peregrins, això es un cant d'amor o de guerra, pera que la realisació musical d'aquestes coses doni la emoció d'una obra artística complerta; i encare goso dir que l'oïent d'ella qui no'n sab el significat, ne resta per çò ben fortament commogut i'n pressent l'ambent ideal que la música per si sola realisa.
Mes Wagner fou ensemps un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció, d'ambent, de moviment
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/112
Aquesta pàgina ha estat revisada.
