Salut, noble Empordà, cel ventejat, terra neta, mare de gent valenta i franca, hostal del treball i sa alegria, pubilla del Pirenèu i'l mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya. Que voltes t'he mirat, via a travers, tornant de França, de bell matí, desvetllant-te enlluernat per la llum roja del sol ixent, que tot te banyava i encenia! i que me'n era de delitosa aquesta primera visió de la patria després de la ausencia! Tot tú, Empordà, me semblaves llavors un paradís; perquè, a la claror del matí, totes les coses m'apareixien com si fossin acabades de naixer. Cada arbre era com un primer arbre; la extesa dels vinyats i oliverars com si brotessin per primera vegada; les cases i'ls camins que hi duen plens de la pau dels patriarques: els homes i les dones que hi veia, d'una gran serietat i puresa en els ulls i en la boca, i tota la plana com si en aquell instant acabés d'aixamplar-se al bes del sol marí davant del Pirenèu que's fes lluny enllà meravellat de miràr-se-la als peus.
I m'afigurava que si en aquella hora jo hagués sigut un home que anés pel món cercant patria i ja n'hagués corregut bona cosa sense determinar-me, al veure-m l'Empordà al voltant de tal manera, hauria
- ↑ Discurs pronunciat en els Jocs Florals de Figueras pel Maig de 1906.
