Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/150

ja ben-vingut—ni les branques, ni les fulles, ni les flors, ni'ls fruits—i que, no semblànt-nos-ho, en realitat no ho fòra?
Doncs quànt més en cosa de llibertat tan excel-lent i delicada com es el verb d'un poble, tan trascendental a l'esperit humà i al destí final de la humanitat sencera. Què fóra d'una literatura marcada quasi de naixença amb aquest signe d'esclavitut? què fóra d'un poble que s'acostumés a ajovar-se a semblants càrregues?
Mes per aquells als qui aquesta altura desd'hont tot pot abarcar-se semblés massa purament etèrea o fantasiosa, vull descendir a mostrar més concretament algunes conseqüències, que'm semblen inevitables de la acceptació que féssim d'aquell suposat imperatiu.
Desseguida que fos admès que la nostra literatura ha de concedir el predomini a un determinat dialecte, se propendiria irresistiblement a determinar-lo: i'l predomini, que quan ve per naturalesa es sempre just, perquè resulta de la lliure ponderació de tots els elements que han de concorrer al resultat, i es eficaç perquè porta en sí la misteriosa potencia que l'ha determinat; resolt are, o quan fos, per nosaltres, a mercè d'un enlluhernament momentani al que tot el qui té ulls està exposat, a mercè d'una moda passatjera, d'una superioritat social que no's pot definir sinó desde llunyana perspectiva en el futur, o de qual-se-vulla concurs casual de circumstancies més o menys efímeres, vindria a falsejar si fos obehit (i si no ho fos quín pueril entreteniment, per comprometre per sempre més la serietat d'un poble!), podria falsejar—dic—