Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/149

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


massia designat ell sol amb el nom general de la llengua i pendre tota la representació d'aquesta envers les altres. I això que usualment i oficialment (no científicament) ne dihèm llengues, no son altra cosa que uns dialectes predominants entre'ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, i en la realitat viva no hi ha sinó dialectes.
 Doncs si aquella llei d'evolució literaria sembla natural en totes les llengues, be podriem afirmar que també la catalana «concedirà a un dialecte el predomini»; i un cop admès això, no serà un escrúpol va el que'ns privi de formular com a priori lo reconegut com llei natural? quín perill hi haurà en dir que «la literatura catalana ha de concedir a un dialecte el predomini sobre'ls altres»?

 —Arbre que are planto: vull que enfonzes tes arrels en la terra i que esparramant-les per son sí te nodreixis dels sucs d'ella; i que'l teu tronc s'alci dret i s'engruxeixi i extengui ses branques com una copa oberta al cel; i que s'omplin de fulles i de flors; i a la tardor donaràs fruit d'una tal forma; i't despullaràs a l'hivern i't revestiràs per la primavera; i tot allò que has de fer naturalment, jo't mano desd'are que ho facis.—
 Què en patiria l'arbre d'aquests manaments, si aixís com aixís ell farà de sí lo meteix que com voluntat extranya se li imposa? No'n patirien certament les rels, ni'n patiria'l tronc, ni les fulles, ni les flors ni'ls fruits en patirien. Però, no us sembla que'n patiria quelcòm que es tot això i molt més que tot això? que en patiria—còm ne dirèm?—l'esperit de l'arbre? i que, patint-ne l'esperit, res d'aquell arbre'ns semblaria