Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ta espontaneitat i contemplar-la com a cosa sagrada, apartant obstacles de son pas, preservant-la de màcula i defensant-la de patiment i torcedures; i aixís, en un moment tan solemne com aquest, convenia prevenir envaniments del seny dels homes que, encare que no poguessen vèncer definitivament la potent onada del instint popular, podrien tòrcer i retardar son adveniment o malmetre la seva eficacia. Per això sol convenia enunciar el tema en aquesta forma: per proclamar la santa llibertat d'una llengua en la producció de les seves manifestacions més altes.
 I, mirèu, si la forma d'enunciació s'alterés lleugerament; si fessem la meteixa interrogació, variant no més que la modalitat del verb; si en comptes de dir «ha de concedir», diguessem: «concedirà la literatura catalana, a un dialecte, el predomini damunt de tots els altres?», la resposta podria ésser ben diferent i també justa. Perquè llavores, en comptes de voler imposar de fòra estant una llei arbitraria a una evolució viva, no fariem sinó reconèixer la llei que brolla de la vida meteixa segons ha pogut ésser generalment observada. Com cosa natural succeheix que, dels varis dialectes que per unitat fonamental i semblança constitueixen lo que'n dihèm una llengua, n'hi ha algún que, per especial vocació de la gent que'l parla, o producció casual d'alguna obra excel-lent, pel seu major conrèu o preponderancia social que cobra la població que'l parla, o mellor encare per totes aquestes i altres causes de superioritat aconseguint-se i ajuntant-se, esdevé tipo literari de tots els seus germans, assumeix la formació d'una literatura comuna, i'l seu prestigi s'extén més enllà de lo literari fins al punt d'ésser per antono-