Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/155

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


el bon dialecte, que serva'l tresor immens de la expressió humana.
 Mes, al costat d'això, quína tristesa m'ha fet a voltes seguir terres hont, per amor d'una malentesa civilisació, el llenguatge natural es ofegat per sos meteixos fills en la propria boca! Jo'ls he vist, malaventurats! fins avergonyir-se de que un sabés que ells tenien un llenguatge propi dessota d'aquell que, essent-los artificial, feien llastimosos esforços per parlar malament. Quína olor de mort me feien aquests pobles, ullpresos, xuclats per una admiració depriment envers un gran centre foraster i llunyà al que ja no tenien virtut per enviar sinó tèrbols reflectes de la meteixa llum que d'ell rebien! Tarats d'esterilitat espiritual per sempre més, per traidors a llur naturalesa, aquests pobles són causa de la decadencia del centre literari que'ls atrau, que acaba asfixiat pel buid que a sí meteix s'ha fet, víctima de son propi prestigi i esplendor.
 Mirèu, doncs, si haig de considerar condició de vida de qualsevulla literatura, entenent per tal el bell parlar, el que's produeixi amb la palpitació directa del cor de cada home, amb l'aire de cada casa, amb l'agre de cada terra i encontrada. Tenint cada hu son verb propi de la bellesa del món, adequada a sa naturalesa, què dirà fòra d'ella? No la seva palpitació certament; però ni tampoc la dels altres: la paraula no serà viva, i la literatura de tal modo produida serà un artifici de mort per la llengua i per l'esperit del poble que la parla.
 No'ns deixem encisar, us torno a dir, per un ideal arbitrari, de falsa unitat externa; no creguèm que la comunió dels homes hagi de venir per l'expressar-se