Me toca dir la paraula més forta i la més trista; la última: Grans mercès i a Déu siau. I no'n caldria cap altra si jo sabés dir aquesta de tal manera que cadascú de vosaltres la sentís amb el tò que li correspón: que la Reina i les dames hi sentissin dolçura i gentilesa; els prohoms de l'Estat respecte noble; els de la terra i ciutat, a més un viu afecte; els forasters calor hospitalari; els poetes un ressò del ritme sagrat de llurs paraules; i tots vosaltres que heu acudit per sentir-les, i n'estèu vibrants encare, un ardent comiat, segell de foc que us fes aquesta festa inoblidable.
Grans mercès i a Déu siau! Més enllà encare hauria d'anar la paraula trista i forta per bastar-se tota sola; més enllà del moment i del recinte d'aquests murs, i del recinte d'aquesta vida nostra; perquè avui la festa anyal es a més una commemoració solemne, i a darrera de les vostres testes jo'n veig d'altres apinyar-se, alçant-se del passat i del regne de les ombres. Darrera el cap florit d'aquesta Reina, jo'n veig d'altres que foren igualment gentils, coronats com aquest de flors i randes, abocar-se riallers a-ne la festa amb els llavis encesos i'ls ulls brillants; mes en alguns el brill es ja'l de la llum eterna. Grans mercès i a Déu siau!— vodria jo saber dir-los a travers del temps i de la
- ↑ Pronunciat en ela Jocs Florals de Barcelona pel Maig de 1908.
