Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/164

mort—vosaltres que regnareu i glatireu aquí en semblant diada. I a vosaltres també pro-homs que foreu i que'm semblèu presents entre nosaltres en aquesta comunió d'amor a la terra i a la llengua que'n brolla, en aquesta comunió amb el passat i l'avenir que fa la patria. I a vosaltres, poetes, que us extremireu un temps amb la meteixa extremitut del verb que'ns agermana i no s'estronca, sinó que aumenta, com les fonts que's revenen amb les neus del més fort hivern quan se desglacen. I també darrera la teva multitut, poble que escoltes, s'aixequen tumultuoses als meus ulls totes les multituts de la gloriosa renaixensa catalana, i dintre les vostres aclamacions hi sento aclamacions de cinquanta anys esclatant totes plegades.
Doncs per tots voldria jo are donar adequat accent a la trista i forta paraula. Grans mercès i a Déu siau voldria dir amb veu d'amor, amb veu d'honor, amb veu de trò, amb veu que dugués vent d'eternitat i se fes entendre en aquesta i en tota altra vida. I llavors no caldria més discurs, ni allargar el comiat, ni aponderar-lo. Mes, cal ni tant sols are? Nó: que per molt pobra d'expressió que ma veu sia, ressonant en l'esperit que ha animat la festa, s'enriqueix i s'exten i multiplica en sos tornaveus meravellosos que es responen prop i lluny i més enllà, pel cel i per la terra, i així cada hú de vosaltres sent en mes paraules tot lo que ha de sentir-hi, i'ls que no són aquí, vius o morts, també les senten misteriosament pel sentit que es en vosaltres. Aixís, doncs, oiu-me, jo us invoco, reines, poetes, poble, presents, ausents, esperits, multituts, ombres... pel vostre amor a Catalunya, oiume: Grans mercès! A Déu siau!