Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/195

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.





L'YXART



 Sempre'm sembla que se m'ha de presentar al davant amb la boca mitj oberta per aquella rialleta que, no sé còm, resultava irònica i carinyosíssima al meteix temps. Se'm acosta gronxant-se un xic al caminar, lo cap decantat amb indolencia, les mans cargolant lentament el cigarret de paper, i m'emprèn amb aquell enrogallat i esforçat Olaa! que aixamplava'ls esperits i convidava a la intimitat.
 Amb tot i amb això, a mí, l'Yxart sempre m'havia imposat una mica: la expressió de la seva fesomia, mentres un li parlava, era constantment com si ell anés a dir sobre l'objecte de la conversa alguna cosa que tenia ben pensada, però que no la volia dir fins que un hagués acabat d'explicar-se del tot. Aixó'm pertorbava: procurava acabar lo mellor que podia, i'm quedava interrogant-lo amb el meu silenci, impacient per la paraula que li endevinava a punt de sortir dels llavis. Ell encare la retenia un moment, brandant un xic el cap i com cercant la expressió definitiva, la més justa; i desseguida deia una cosa clara, precisa, categòrica, que, de moment, un no trobava res que afegir-hi ni objectar.
 Recordo que, are fa quatre anys, quan lo gran èxit