Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/217

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 207 —

canviant: tant aviat es una familia que l'escolta àvidament com a un oracle al costat de la porta tancada d'una cambra de malalt, com es una munió de nosaltres meteixos, aquí, en aquest saló, en el llindar, després d'una conferencia, que escoltèm la paraula amable que té per cada hú dels que li hem donat la enhorabona; com en el carrer, a la sortida d'una reunió pública en que la seva presencia i la seva paraula han fet vibrar les voluntats, i ell, un xic acalorat, frueix del entussiasta comiat dels que l'acompanyen. I, cosa especial! sempre'l veig aixís, a les vores d'una porta, prenent comiat de la gent, dret, amb el capell a la mà, disposat a anar a un altra banda, de la reunió al cercle, del cercle al malalt, del malalt a la junta o a la academia, empès sempre per la necessitat, per la missió d'actuar per tot arrèu amb la simpatia que vibra entorn de la seva persona.
 Anirà a tancar-se en el seu estudi de metge per esbrinar en llargues hores de meditació o experimentació els misteris de la vida i de la mort? Anirà a un arxiu a cercar en els vells llibres lliçons de la historia de l'esperit humà? Anirà a la soletat del camp a concentrar pensaments i forces per la lluita política? No; la seva medecina sembla intuició i, tal vegada, sugestió: sembla que ell se la porti sempre la seva medecina. El seu saber es art que elabora inspiradament lo que troba suspès en l'ambent que 'l rodeja. El pensament i la força de la seva acció les pren en la meteixa corrent social que'l dû i que ell intensifica en la seva persona. Ell ha d'anar sempre del cercle al malalt, del malalt a la càtedra, de la càtedra al meeting, a entregar la seva persona i a actuar amb ella sobre la