Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/219

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 209 —

al veure tancar-se aixís la porta darrera d'ell pensava, o mellor dit, sentia:—Oh! quín moment més dolç serà aquest pera el doctor Robert! quín sospir més ample deu fer are al trobar-se sol amb els seus! Còm s'esllanguirà en el seu llit; còm no voldrà veure a ningú més, ni parlar més que de cosas casulanes; còm cercarà després passeigs solitaris; còm li plaurà la quietut de les montanyes, realçada encare pels adormidors sorolls del vent i del riu, pel solemne bruelar dels bous i'l crit inarticulat d'algun pastor llunyà! Còm se tancarà en sí pera gosar de sí meteix en la reflexió de la seva obra! Quín repòs tant delitós per lo ben afanyat!
 Aquest repòs tant respectable, tant sagrat, ens hem de guardar bé de destorbar-li; hem d'estar dies sense anar-lo a visitar, sense vèure-l.
 Això era al mij-dia. Al cap de dues hores me'n vaig anar al Círcol dels forasters, tenint en els llavis totes aquestes paraules pera dir-les al primer que trobés; i'l primer a qui vaig trobar a l'entrar va ser al doctor Robert, entretingut en un joc de passa-temps amb uns amics. Vaig restar tot meravellat. Ja se li veia, ja, la esllanguida expressió i actitut del repòs, en el gesto, en la paraula, en el esguard; mes el seu repòs de la lluita social cercava positura en la societat, en la conversa, fòra de casa seva, fòra de sí meteix. Vaig pensar—El doctor Robert no pot estar sol!—i en això'm semblà veure tota la seva força i tota la seva feblesa.
 Llavores vaig recordar-lo en els moments de la acció més propia de la seva vida, quan la seva presencia era un benestar per tots els quins de prop o de lluny el rodejaven, tant en la casa del malalt, hont la misteriosa
 14. escrits en prosa.—ii