Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/220

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 210 —

força de la seva simpatia's feia sentir d'una manera tant més intensa i profonda quant més reduida, com en la reunió pública, en el meeting tempestuós, hont a l'aixecar-se, al mostrar la seva figura, produia tot seguit una corrent d'aplauso i entussiasme que subjugava als més frets i als meteixos adversaris en idees. I an ell, en aquells moments de lluita, se'l veia fruir virilment de la vida que esmerçava, delitar-se en l'escalf del foc que'l consumia: se'l veia viure.
 I'm sembla tornar a veure, i més clarament, tota la força i tota la feblesa del doctor Robert, la essencia meteixa de la seva vida, la seva missió, i còm aquesta havia d'anar a parar a la política, perquè en l'estat actual de la humanitat la política es la funció social per antonomasia. I vaig veure'l modo còm el doctor Robert havia entrat en la política i'm semblà que no podia èsser d'altre. Ell havia d'entrar en una causa viva: es a dir, no en una política d'interessos, sinó en una política de palpitacions. Ell s'havia de donar an aquesta causa: es a dir, que no podia conduir-la ni innovar-la, sinó abandonar-s'hi. I ell, la seva persona, havia de donar an aquesta causa una vivor per dintre i una influencia per fòra que el fessin per un cert temps l'ànima d'ella.
 Si això's va realisar, i còm, i fins ahont, no sòc jo qui ho haig de dir, perquè no'm pertoca jutjar al doctor Robert com a polític. Però deixèu-me arribar fins al punt aquell en que l'home en general i l'especial polític se troben i's resumeixen en una frase simbòlica. Tots recordèm les paraules aquelles del doctor en el meeting del Nou Retiro, quan, retraient lo que li deien de que les lluites pel catalanisme'l matarien, va excla-