Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/221

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 211 —

mar amb aquell caient de veu que a tots ens sembla sentir encare:—Que'm matin!—La ovació fou grandiosa: ell i el públic se van entendre desseguida. El sacrifici quedava acceptat i començava a consumar-se.
 Que'm matin! Hèuselaquí l'home que s'entrega a una causa; no l'home que s'apodera d'una causa. Bismarck feu de la unitat alemana la obra de la seva vida; però, us afigurèu en la seva boca aquest «que'm matin!»? Us el figurèu tant sols en boca d'un Parnell? No: aquests eren conductors de les gents apassionades; el doctor Robert era un acumulador de la passió que'l rodejava. Bismarck o Parnell, mirant els sufriments de tots aquells als quins guiaven envers l'ideal, més aviat haurien dit estoicament per amor an aquest: que es matin! El doctor Robert, que era la encarnació meteixa de la massa apassionada envers l'ideal, n'havia d'ésser, naturalment, la víctima primera, simbòlica, la víctima de les víctimes.
 Que'm matin! I'l varen matar. Però va morir havent-se donat tot ell, i per això res va morir d'ell sinó que tot viu en nosaltres.
 Res de lo que ha sigut torna al no res. I aixís com no's perd ni un àtom de lo que'n dièm materia, tampoc se perd ni un pensament de lo que'n dièm esperit. L'artista viu perdurablement en les seves obres, l'home de ciencia en els efectes socials de les seves investigacions, l'home d'acció en la trascendencia dels seus fets, i tots en els amors que hem creat en la terra, en l'increment de vida que hem portat a la germandat humana.
 Aixís el doctor Robert viu en l'agrahiment dels malalts que ha curat, en el bon record de l'endolciment de tantes penes, en les voluntats i devocions que va