Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/224

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bosc veure voleiar, fugitiu entre les soques, un pany del negre mantèu sacerdotal d'en Jacinto Verdaguer.
 Mes, pera retreure totes aquestes coses are, jo no sé per què m'heu triat a mí, que no més les sé de veu comuna, sense tenir de cap d'elles una sensació directa i viva, ni tant sols una referencia concreta: es dir, res de lo que cal pera parlar amb sentit d'una manifestació tant personal d'un home com es la seva manera d'anar pel món. Jo mai vaig ésser son company de camí, ni'l trobí en cap lloc de passada, ni tant sols vaig arribar a coneixe-l prou pera endevinar còm devia portar-se en ses sortides, ni recordo que, en les poques vegades que tinguí la benhaurança de que'm parlés, me'n fes cap de referencia, ni menys ningú que de vista o de sa boca sabés còm ell anava pel món me'n ha contat cap paraula. Còm ho faré, doncs, pera donar aquí la visió de l'excursionista? Era impetuós o moderat en ses marxes? Era sofert o impacient per les dificultats del camí, valent o temorós, alegre o s'enguniava? I, davant la bellesa de la terra i del cel, era expansiu o aponderador, o sol i en silenci s'extasiava? Era curiós i diligent en cercar noves de cada cosa que veia, o be era un pur contemplatiu que de tot s'enduia sols la flaira espiritual? Còm tractava a la gent, còm el tractaven? Quíns fets li havien passat dignes de contar-se? Perquè es tot això lo que fa la fesomia de l'excursionista, són aquestes coses les que'l componen, són els fets vius els que com a tal el representen, i sols en ells se pot fonamentar la alabança adequada. Y jo no'n sé cap, ni un; i molts de vosaltres de segur que devèu saber-ne i devèu tenir moltes coses per contar, i us les callèu, i m'heu triat a mí, que