Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/226

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


d'aigua fresca que prenèm de tant en tant amb gran dalit, mes no sense esgarrifança.
 Quína altra cosa es pera l'home del camp i la montanya'l córrer pel camp i la montanya! Certament que ell té un esperit que no tenen les pedres ni'ls arbres, ni l'aigua del riu ni'ls aucells que canten; però aquell esperit seu s'ha criat en la pau i majestat d'aquestes coses que li són com familiars, i així ell es també pacífic i quiet en el tractar-les. Es per l'estil de l'amor a la muller propia'l que l'home del camp té a la natura; mes el nostre es una passió sobtada i delirant, es una admiració febrosa i àvida que no's cansa d'alabar i aponderar, i de desitjar més i més encare. Perquè així com l'enamorat tot es dir de les perfeccions de la aimada, i are són els cabells, are'ls ulls i el color de la cara, are la gracia en el caminar, are la veu i les paraules lo que més l'encanta; i tan aviat cada una d'aquestes coses, com aquella proporció o no sé què en que les té aplegades; així meteix nosaltres de ciutat semblèm orats d'amor devant la natura, que d'un cop de vista restèm extasiats, i cada flor del camí'ns dóna meravella, i una posta de sol ens fa plorar, i'l pas d'un vol d'aucells, quína alegria!, i la montanya mitj emboirada'ns es un sublim misteri, y pujèm a la congesta sols per tocar la neu com criatures. I al costat nostre l'home de la natura resta quiet i serè i té ben poques paraules d'alabança: ell coneix bé les senyals del temps i'ls perills de les montanyes, i'ls camins dreturers i les marrades, els amagatalls de les besties, les virtuts de les herbes i les fonts, i'ls llocs mellors pera el repòs, i'l nom de cada plec de les terres que aprop i lluny ovira; però no'n parla més de lo just ni'n