Pera honrar la memoria d'aquest home no'ns cal sinó recordar-nos d'una cosa: que ell aimà a Catalunya. Amb això ja n'hi ha prou. Pensés com pensés sobre totes les coses del món i de la eternitat, en això fou hú amb tots nosaltres, fins amb els més oposats al seu credo. Hem viscut junts amb ell en aquest amor, i ell hi ha mort: doncs aquest home es nostre ja pera sempre.
Pera sempre! Are ja no pot abandonar-nos. El seu esperit cristallisà en la mort: mirèu brillar en aquest cristall l'amor a Catalunya: es nostre.
Tota la seva vida vingué a parar an això. Quí ho havia de dir? Una llarga vida d'abstracció i teoria que va a parar a un amor viu, i consum en aquest foc tota la força que li resta, i mor. Mort gloriosa! Si la seva vida, menys això, fou tota un erro... mort gloriosa. Mes si tota la seva vida hagués sigut un acert i això l'únic erro... mort gloriosa també. Perquè no hi ha cap acert que equivalgui a l'amor, si l'amor es viu.
Aimà a Espanya en sa república; mes en nosaltres la aimà mellor. Ell la aimava amb un balb amor d'ideal polític; mes aquí aimà'l còs d'Espanya en Catalunya que palpitava. Ell mai ho havia vist un poble palpi-
