Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/236

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tant de sí meteix com palpitava aquest, no per una idea de govern o per la oposició dels partits, sinó per aquella voluntat primaria de governar-se a sí meteix de qualsevulla manera, per aquella voluntat que es l'ànima comú de tot govern i de tot partit. Ell no ho havia vist mai això: no havia vist mai el còs viu d'Espanya; i aquí'l vegé i l'aimà: fou son primer i últim amor veritable.
 Ell era com l'adolescent que estima una idea de dòna, i creu que no pot haver-hi amor major. Però ve un dia que's troba amb una dòna en carn i sang, menys bonica certament que aquell fantasma, que era de tant pura bellesa perquè no vivia; mes aquesta es limitada en son còs, i té les imperfeccions de ésser viva: alena, parla, fa ombra al sol, i la seva veu fereix els aires: es una dòna. Fantasma, adèu: aquell amor torna en no res al sol contacte. Què té que veure'l blau d'aquells ulls que no miraven, ni el vestit blanc que res vestia, ni les sublims paraules sense halè? Aquí està la dóna que amb son còs crida l'ànima, la que pot estrenye-ns dintre dels braços, la que es capaç d'ésser mare. Sols ella inspira l'amor viu i fecond: sols are'l jove sab lo que es amor, que aquell no ho era.
 Aixís fou vista Espanya en Catalunya per aquells ulls somniadors, que'n restaren fascinats. Fou son primer amor. Per primera vegada havia vist un poble.
 Abans no més havia vist el poble de la revolució de Setembre: es dir, el tumulte d'unes idees o d'unes passions polítiques que advenien per obra d'un pronunciament militar; li havia semblat veure-l a travers de la excitació dels partits i banderies; i encarnant en sí meteix la ombra d'un govern, no havia pogut contenir