fora, per quelcóm que se li movia en les entranyes. Veia aquella voluntat primaria de govern que fa dels pobles Estats: veia una Espanya. El somniador s'havia tornat un vident...
Però els altres, que no hi veien com ell, l'abandonaren. Vegé dividit aquell seu partit republicà, enterbolit el seu nom, minvat el seu prestigi de somniador, posada en dubte la seva llealtat i fortalesa, i la seva vida meteixa amenaçada. Mes, què li feia? S'havia tornat jove. Per primera vegada era Diputat. Ja no diputat d'un
partit, o diputat d'una bullanga, o diputat d'una conxorxa, nó: diputat, l'elegit d'un poble. Per primera vegada vivia una realitat política, tornava a començar una vida, era son primer amor a Espanya. Aquesta Espanya no era tan bella ni tan pura, ni tan gran com aquell seu ideal de adolescent; però era una realitat, un còs, un halè, un crit, una abraçada; era un poble, a l'últim.
I com bon enamorat, s'oblidà de tota altra cosa: dels seus anys, de ses forces, de ses teories i de sa historia. Fou amor... i per nosaltres, ho sentiu? Còm podriem mai més oblidar-lo an aquest home? Carlyle li diria un hèroe perque morí en l'amor d'una realitat; i nosaltres, no li dirèm quan aquesta realitat es la nostra?
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/238
Aquesta pàgina ha estat validada.
