la il-lusió de la acció i tot el gust de l'èxit. Els seus viatjes a Madrid són molt freqüents; entra en relació amb les eminencies d'aquella política que tot seguit reconeixen i estimen les seves qualitats i les aprofiten en tot lo que la independencia d'ell els consent; i aquesta meteixa independencia aumenta'l seu valor als ulls d'aquells polítics acostumats a ésser servits sols interessadament. Es llavores que'l general O'Donnell, que sent singular estimació per en Mañé, el convida a la seva taula, cosa que escandalitsa un xic als periodistes de la situació mantinguts sempre a distancia per una certa aristocràtica i discreta altivesa del general; i quan algú li insinua la mortificació dels altres periodistes per aquella distinció otorgada an en Mañé, el general respon: «Es que a éste no le pago». La devoció d'en Mañé al general O'Donnell es també molt gran: ja de vell ne parlava sempre amb admiració, com de la més noble figura que hagi travessat la escena política d'Espanya. Aquella mitja rialla de Don Leopoldo el tenia encare encantat, i li plavia retreure la dita d'aquell militar: «Con Don Leopoldo no sé qué pasa que, al encontrarlo con aquella sonrisa tan amable y atractiva, uno va corriendo a él poco menos que con los brazos abiertos; pero a medida que se le acerca se va uno achicando y cortándose, hasta que, al llegar junto a él, se encuentra cuadrado, haciendo el saludo militar.» També solia contar allò del general Dulce, que havent mort l'O'Donnell deia: «Muerto Don Leopoldo, los que quedamos podemos tutearnos.» També servà fort prestigi en ell en Ríos Rosas, que se l'estimà molt, i del qui admirava'l gran talent i la fogosa oratoria, tot havent-lo tingut sempre per un home de ca-
