Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/273

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


amarga lluita, al català que no encerta a afirmar sinó negant, potser també al vell que comença a orientar-se de cara al passat. Ja entenèu que no ho dic pas per fer-ne un càrrec a la seva memòria: ho dic perquè a la llum d'aquest moment, reflectada en aquell concepte negatiu d'en Mañé, me sembla veure clarament tota la seva naturalesa, tota la seva nacionalitat i tota la seva historia. Mes la seva generositat, la seva afirmació, la seva alegria, s'hi veuen també contingudes en aquesta concisa, però ben eloqüent terminació de la frase: «sin batalla de Alcolea». Aquest es el seu orgull de lleial, la seva satisfacció de patriota, la seva fè en lo providencial del fet: que la restauració hagi vingut com per sí sola, es dir, com per la mà de Déu, i que per això no hagi trobat cap resistència, i tot-hom s'hi hagi adherit com per inspiració, i que aixís no hagi costat ni una gota de sang. I ja ve, desseguida, ja ve, si bé's mira, la expansió, l'entussiasme, mes sense lirisme, sense frases, sinó tot convertit en pura generositat i altesa de cor.— No ha triomfat un rei— diu—menys encare ha triomfat un partit; no, ha triomfat el dret, ha triomfat la justicia, la veritat, l'ordre natural d'Espanya: aixís no hi ha aquí vençuts ni vencedors, i s'imposa l'oblit del passat i la col-laboració de tots en la obra nova. Però desseguida—i mireu lo que es la força del natural—quan vol determinar quíns sien el dret, la justicia, l'ordre, els principis que han triomfat, se li imposen, diguem ho aixís, aquests conceptes altre cop negatius amb que acaba l'article: «Ha triunfado la libertad de poder adorar al Dios verdadero con pompa i fervor; ha triunfado la libertad de ser respetados sus ministros... de que no se nos impon-