dignitat d'un sacerdoci, però sols per descàrrec de la seva conciencia i sense fer-se grans il-lusions sobre'l valor general de aquesta denominació. Creia que la prempsa periòdica en general, havia vingut a ésser un medi per assaltar posicions polítiques o socials, o un pur negoci que's realisava afalagant les passions del públic; i per lo meteix que les seves fortes conviccions i la seva honradesa el feien abominar de semblant conducta i exercir el periodisme com una nobilíssima missió en sí, se sentia—amb poques excepcions que per això més altament honrava—solitari en ella, i desdenyosament s'isolava en son castell del «Diari», no volent gaires tractes amb el periodisme com a còs professional; perquè no creia que existís tal còs ni tal professió. I en quant al públic, considerava-l o adormit o pervertit; i en la seva humilitat intel-lectual que li era molt característica, no's sentia home per desvetllar-lo o tornar-lo a camí.
En aquesta situació d'esperit en Mañé, amb totes les seves grans condicions, no podia sinó cooperar an aquest aplanament de la opinió pública, an aquesta atonia nacional, an aquesta buidor que jo crec que caracterisarà en la historia d'Espanya tot el període de la restauració i la regencia. Els homes directors de aquelles èpoques foren incapaços de posar en l'ambent nacional, enrarit per les passades tempestes, un sol ideal nacional, una cosa espanyola a fer, un eix polític: gobernaren simplement lo mellor que saberen, restabliren l'ordre material de que'l poble estava desitjós; però aquesta pau superficial no saberen animarla amb una tasca nacional a fer, amb un ideal de Espanya futura, fos interior de treball, de cultura, de
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/285
Aquesta pàgina ha estat revisada.
