francesa i del parlamentarisme jacobí. Aixís defineix el regionalisme «la llegítima aspiració dels pobles a viure segons les lleis de llur existencia social»: definició que en la seva vaguetat podiem fer nostra els que ja llavors sentiem el catalanisme com un nacionalisme immanent abans d'haver començat a anomenar-lo aixís; però ell no donava aquesta extensió o aquesta trascendencia a la seva definició, perquè encare que en el decurs de la obra no reclama pas gaire menys de lo que per molt temps fou el sol objecte immediat de les nostres reivindicacions (ensenyança primaria en català, la nostra llengua admesa en els Tribunals i retornada en general a tota dignitat pública, respecte al dret civil català, etc.) la manera de sentir tot això, la música d'aquesta lletra, per dir-ho aixís, no es pas la meteixa nostra. I això's veu d'una manera definitiva quan al reeditar «El Regionalismo» l'any 1900, diu en l'epíleg de la nova edició, que l'ha mogut a publicar-la el fet de la exacerbació del catalanisme després de la pèrdua de les colonies, condemnant-ne les recents manifestacions i acabant amb citar i predicar com a seus alguns períodos d'en Balmes, afirmació d'aquell meteix provincialisme que ha estat sempre, en el fons, tot el catalanisme d'en Mañé.
Per això no pogué mai acabar d'entendre-s amb el catalanisme militant d'aquells últims anys de la seva vida: duia aquest un esperit que no podia ésser el seu; el nostre llevat sentimental arribava a manifestacions que les unes el feien mitj-riure desdenyosament com lirismes puerils i estèrils, i les altres l'indignaven per un tò que en les seves orelles sonava a pura procacitat. «Volèu anar a les males? ahont teniu els fusells?»
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/289
Aquesta pàgina ha estat revisada.
