tuals i'l detritus de les seves idees, dels seus actes, de les seves santedats i dels seus vicis, per fermentar allí novament en la virtut germinadora, i en la seva confusió produhir altres santedats, altres flaqueses, altres genis, altres hèroes i altres criminals, brollant perpetuament del fons comú i viu: aquest per mi es pròpiament el poble en general.
Però en les relacions més determinades de la vida social, se sol dir poble de lo que, en la semblança que he fet, ne diriem la vegetació més baixa, distingint-la de la més alta i oposant-la-hi en cert modo; aixís se diu la aristocràcia i el poble, el govern i el poble, els intel-lectuals, el clero, els rics, el militars... i el poble.
I en aquesta distinció hi ha un gran acert, mes també hi ha un gros perill. Hi ha un acert perquè, efectivament, en els esperits humils i sencills, inferiors, com que són més prop del terrer comú, sembla que s'hi sent més immediat i pur el pols de la vida originaria, i són, per tant, més expressius del principi creador; mentres que'ls esperits superiors se'n han anat distanciant en la seva ascensió vers el fí desconegut que resplendeix en el cel, i pel camí d'aquest fí perillen haver perdut quelcòm del sentit d'aquell principi i'l ferm sosteniment en la terra massa llunyana. Aixís en el poble, entès d'aquella manera, resideixen principalment els elements conservadors de l'esperit humà, i en les classes superiors, els progressius; aquell està més a la vora del principi, aquestes més cap al fí.
Doncs, còm es—podrien dir-me—que molts moviments socials en sentit progressiu semblen començar en el poble i trobar resistencia en les classes més altes? Això—us respondria—això es pura apariencia. Tota
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/29
Aquesta pàgina ha estat revisada.
