prengué 'l nostre catalanisme, perquè amb el seu temps i la seva formació no podia compèndre-l, nosaltres, els catalanistes, tampoc saberem compendre en això an en Mañé; no saberem estimar lo que al fons del seu fons hi havia de nostre; no saberem coneixer ni aprofitar la genuina catalanitat d'aquell gran català, demostrada fins en la manera de combatre-ns en les nostres il-lusions i sobre tot en els nostres excessos; i aixís no li foren estalviats els nostres menys-preus i'ls nostres improperis que foren les majors amargures dels últims anys de la seva vida. Perquè al cap d'avall la seva vellesa havia posat tot son amor en la nostra joventut, i les nostres respostes als seus renys ferien son cor com cap altra injuria. Forem irrespectuosos en el nostre dissentiment, i en el fons fórem injustos i en la forma forem crudels. Cal reconèixer-ho, i penedir-se'n, i fer-ne retorn a la seva memoria.
Are, com resum d'aquesta vida que he procurat desplegar ràpidament davant vostre, deixèu-me mostrar-vos l'home que'n resultà a les seves velleses, tal com la vida el deixà treballat i perfet, tal com jo 'l coneguí en els seus anys darrers, tal com restarà en imatge en aquest cap i casal de Catalunya, entre les il-lustres figures que hi anem deixant per ornament i exemple de la nostra catalanitat.
Era Don Juan Mañé Flaquer, cap als seus setanta anys, un home alt, corpulent, un xic encorvat, de faccions abultades, vermelloses i dures, que la malinconia habitualment suavisava, prò que a l' animar-se en
