elles els ulls petits i acerats i'l mitj riure sarcàstic amb que avençava un xic la part inferior del rostre voltat d'una barba curta, clara i encare no del tot blanca, revelaven bé la fortalesa interior, la rigidesa de principis i'l desengany de la experiencia. Tota la seva figura tenia una certa majestat lleonina. Diu que de jove, essent més prim de còs, li esqueya molt el frac d'etiqueta o la llarga levita amb el capell de copa alta que no deixà mai per sortir al carrer. Deia que'l vestit imposava dignitat en la conducta, i que un meteix home no's portava pas igual en el món vestit a lo senyor o vestit de americana i barret tou. De vell, posat a casa seva, d'hont rarament se movia, donaven certa majestat al seu port casulà uns xals i unes mantes que retenia constantment i adaptava o deixava penjar mes o menys entorn del seu còs que s'havia tornat d'una sensibilitat malaltissa al més lleu canvi de la temperatura ambient. Aquesta era la seva malaltia que havia esdevingut llegendaria, o diguèm que era la causa primera de tantes malalties com havien afligit son còs, camp tot ell de continuat ensaig de mals i medecines, desde la més petita irritació dels ulls que solia preservar amb ulleres fosques, fins al mal de pedra del que triomfà amb una operació quirúrgica que als setanta i tants anys resistí amb gran valentia, i la paràlissi intestinal que l'escometé tres o quatre voltes posant-lo, en una d'elles, a les portes de la mort, i que se l'hi endugué en una última escomesa. Però en totes ses malalties el cap li restà sempra lliure, sà, i resistent a medicacions de tota mena. Sentint-se morir, moltes vegades encare disposava serenament de totes les seves coses i especialment de
