Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/299

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ademés, per ésser vellesa, a la ombrosa desconfiança, no consentí ni una il-lusió que vingués a consolar la tristesa de la realitat evident. Menyspreuant sarcàsticament com sempre tot l'aldarull del neci patrioterisme que casquetejava com esvalotat galliner tot al voltant, sols en la trista previsió del desastre inevitable cercà i trobà la fortalesa per predicar primer la tràgica resistencia sens esperança, just en lo menester per deixar la honra nacional coberta, i després la resignació a la llei del vencedor: posant-ho tot a les mans de Déu, perquè ja no creia ni esperava en altra cosa. El resum de la seva obra periodística en aquells quatre mesos tràgics ve a ésser aixís: El seu primer crit al declarar-se la guerra es «Déu s'apiadi de nosaltres: l'enemic es més fort: no hi ha il-lusió possible: preser-vèm-nos al menys de la degradació de fatxenderia». Després, quan se parla d'un arbitratje del Sant Pare, s'hi aferra dient: «Es la nostra única esperança: no's pot contar per res amb la justícia de les nacions: que'l Papa faci: esperèm encomanant nos a Déu.» Mes l'arbitrat je resta frustrat i ve la guerra: «Are es la hora —diu—de complir tot-hom son deure, anc que sia sense esperança.» I veu el desastre tan inevitable, que abans de que's consumi ja demana la pau. Mes aquesta no ve sinó després que aquell es complert; i aixís la pau esdevé més dura. Aixís i tot, en Mañé ne dona mercès a Déu i exhorta a sofrir la humiliació amb la possible dignitat. Últimament, veient còm el pais s'ajèu sense reacció, diu: «No'ns sentim del cop perquè abans de perdre les colonies ja ho haviem perdut tot»: i fidel als vells principis ne dóna la culpa al lliberalisme corruptor de les antigues virtuts. Després ja res: sembla