Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/69

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


o més grollera, sinó en que la obra naixi per imitació d'altres semblantes, i després vagi passant per tradició, de memoria, de boca en boca; i que aixís, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los vagi adaptant-se a l'esperit comú del poble. Aixís cadascú hi posa quelcòm de la inspiració del moment en que la canta; i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tinga, van aglutinant-se en la cançó i, pel contrari, va caient-ne en oblit lo que no es fort, lo que no es or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d'aquells moments de gracia a omplir per sempre aquell lloc; i aixís, aglutinant-se l'or, hi ha cançó que amb sigles de corre pel poble arriba a ésser com una barra d'or pur.
 La essencia, doncs, i la excel-lencia de la poesia popular consistiria, d'aquest modo, en ésser imitada, i col-lectiva per successió individual. I la veritat es que quan se diu: el poble, en el mellor sentit, es això lo que's vol dir: la suma dels moments individuals de gracia de la humilitat anònima (que lo meteix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries.
 I notèu-ho còm dintre d'aquesta humilitat imitadora del poble se realisen mellor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. La espontaneitat, perquè'l poble no més canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no'l pertorben segons fins, no més breçar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s'abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i lo que afegeix o varia li salta imprevist o amb gracia. De modo que'l poeta-poble es el que més s'acosta al