el mar se remou, les onades s'ageganten i bramen furioses en la costa: es la tempestat. Davant d'ella l'interès s'aviva i's generalisa, la expectació es solicitada per una acció més intensa; pro aquesta acció encare no es ben plena, perquè encare no es humana.
Prò de cop se sent un crit:—Les barques!—Hèuseles allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s'amaneixen a socórre-les, amb cordes i vigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dònes ploren, s'exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i'ls vestits volejant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors!
Comença l'interès viu de la acció humana; no'l pur interès per la forma, que es lo artístic, sinó per la forma animada d'una acció externa. D'això demana representació'l sentit artístic inferior de la multitut, que no es prou fi per interessar-se de la forma pura; i d'aquesta demanda naix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impresionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualisar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i'ls en manca d'artística, que hi es ofegada. A cada un per sí li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en la obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí naix el teatre, més prop del caos, com l'estat de vida que vol representar.
Davant d'aquesta representació, el teló s'alça, i cal que la acció's concreti més, que's faci urgent. Una
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/72
Aquesta pàgina ha estat revisada.
