Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/85

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


impertinencia carinyosa que'l fill aviciat sol usar amb la mare; mentres que un amor com el que en Pi i Molist sentia per la llengua castellana més aviat s'assembla al que se sent per una dòna forastera: hi ha en tal amor una mena de susceptibilitat, com una por d'ofendre, i un excessiu delitar-se en la contemplació de les seves belleses com no considerant-les cosa propia i de casa, sinó cosa exquisida, cosa d'altri que un se té per molt ditxós de que li siga permès fruir, i ho fa amb certa ostentació i al meteix temps amb cert en- congiment de sobrevingut. Devegades, molt sovint, en el curs dels escrits d'en Pi i Molist, se veu que a l'autor se li ha acudit una idea, una observació, ben justa, ben propia, ben de català, i que en català trobaria la seva expressió viva i adequada; però tot plegat se li gira i li pren forma en un dicho cervantesc, en un modisme arcaic, i de castellà castiç; i's veu que'l qui la ha escrit s'hi ha delitat, tant i més que per la seva correspondencia amb el pensament expressat, per lo bonic que'l troba en sí com a llenguatge, per lo bé que sòna, per lo bo que fa de saber-lo i de posar-lo.
 El doctor Pi diu lo que sent, i ho diu tal com ho sent... però tal com li sembla que ho hauria dit Cervantes si hagués sentit allò meteix d'aquella meteixa manera. No cal pas fer-n'hi cap càrrec. Seguia honradament una corrent literaria encare poderosa per tants segles d'arrencada, i a més el seu impuls propi; se valia d'un artifici que la anormalitat de la nostra vida literaria ha fet semblar natural i necessari.
 Altres escriptors, creient també que havien d'escriure en castellà però sentint-se ben resoludament catalans, no l'han volgut usar aquest artifici: han dei-